Les diversions que es
podíen trobar més barates –en les dècades dels anys 40 i 50- eren les d’anar al
cinema. A Banyoles hi havia el cinema Mercantil a la plaça dels Turers, el
Victoria al passeig del Generalísimo
i el Moderno al carrer Dr. Hysern.
Les sales de cinema s’omplien totes en les sessions de tarda dels dies festius.
Els espectadors desitjàvem veure les bones pel.licules que ens encolomaven com
de l’última fornada de Hollywood, però gairebé totes eren endarrerides.
Entremig de les dues pel.licules llargues dels programes dobles es passava el Noticiario No-Do que portava el
subratllat de El mundo entero al alcance
de todos los españoles. Gaudírem molt amb les pel.licules de més éxit
mundial, algunes retallades per la censura i fins i tot doblades amb canvis de diàlegs. Els dobladors no devien
saber anglés perquè pronunciaven els noms tal com eren escrits: James, Maureen,
Mary, Wallace, etc. i com que els espectadors tampoc sabíem la llengua anglesa
vam haver de conformar-nos amb el que
ens deien.
El Moderno –que havia estat un dels locals més antics de la
ciutat- restà marginat quan els mateixos
empresaris –els Gratacós- decidiren que es construís el Victoria en un terreny
fangós propietat del sr. Tresserras. El Moderno
és convertí en el cine dels petits”amb
l’assessoria de la Asociación de Padres
de Familia que vetllava perquè la mainada pogués veure pel.licules de la
classificació número 1 (aptas para todos
los públicos)
La majoria de les
pel.licules nord-americanes eren la base dels programes dobles. Aquests
consistien en una pel.licula de complement (el públic en deia la dolenta) i la
base era, evidentment, la bona, si bé algunes vegades resultava que era més
bona la primera que la segona, però els empresaris banyolins es regien per els
preus que n’havien pagat, o sigui que consideraven bona la pel.licula més cara.
A les sales de ball els
preus també eren populars i les parelles ballaven aferrades a 2 milímetres de
l’abraçada. Al Cap d’Any , a l’hotel Flora es feia el reveillon, i la majoria dels assistents eren de la classe social
mitjana i de les més alta que en termes populars de la ciutadania en deien la crema. El xampany,en els anys quaranta
era massa car per la classe treballadora. Fou més endavant quan, cadascú a casa
seva celebrava el reveillon menjant
torrons partits a trossos de la barra grossa i que es menjaven amb satisfacció
mentre es bevia el xampany més barat que es trobava. I el xampany es bevia amb
delectació, i si no era tan bo com el que es destapava en els reveillons, també
es trobava deliciós: mentre petés i fes barromera ja en teníem prou. I un cop
begut que poguèssin fer un bon singlot i poder dir Hip, hip, hurra!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada