A Banyoles teníem un Sant Pare. I és que en això dels motius o sobrenoms la nostra
ciutat n’era una de les que en ressaltaven més, si bé sembla que en el pla
motiuenc clerical potser ens han guanyat els nostres veïns de Camós, ja que allí hi ha hagut un Rector, un Bisbe i també un Sant Pare,
tots sobrenoms no pas molt llunyans.
Ara que en motiu de la mort del Sant Pare autèntic, Joan Pau II, molta gent ha anat a Roma, m’han vingut a la memòria
alguns records de pelegrinacions en viatges que anualment s’havien organitzat a
la parròquia de Santa Maria dels Turers amb col.laboració de la Revista de Banyoles. En una d’aquelles pelegrinacions massives, a
la plaça de Sant Pere gairebé cada any solia extraviar-se algun dels nostres
acompanyants que es ficaven entremig de la multitud per tal de poder arribar
fins a la tribuna on el Papa beneïa a
tots els que s’hi acostaven o els deixaven acostar. Un d’aquests nostres
extraviats va aconseguir arribar fins davant mateix del Papa Joan Pau II i va
posar-li davant mateix dels ulls la
pancarta de Banyoles. Aquell home va
poder besar la mà del Papa i el Papa va beneïr home i pancarta. Tots els
que ens van acompanyar en aquells viatges per la bella Itàlia tenen algun record de les visites a Roma. Passejant-me pels jardins del Vaticà se’m va acudir de recollir uns pinyons d’una pinyaroca sota
un gegantesc pi. Aquells pinyonets els vaig portar a un especialista pinyòfil
perquè en tingués cura. Al cap d’un any ja em va portar un test amb un pinetet que anava creixent. Avui ja és molt ufanós i puc dir que és el
meu pi papal on a la seva ombra i assegut en un banc hi escric aquest article
que esteu llegint.
De sempre, a la ciutat del Vaticà s’hi ha desplaçat
gent de la nostra comarca, i les agències acostumen a organitzar viatges a Itàlia on Roma n’és el centre d’atenció. Fins i tot en conec algú que hi ha
anat caminant, trico trico amb espardenyes. De caminadors n’hi solen haver
molts per les nostra comarca. N’hi ha que caminen a tot vent i a Banyoles això ja ho sabem perquè hem
tingut bona Marxa dels 40 kms. durant
molts anys. Fa poc vaig llegir a la premsa
que en aquesta península que ens ha tocat viure hi ha un andariego que ha caminat dos-cents mil
quilòmetres en dotze anys, i sempre fent el mateix trajecte. Es veu que aquest
home camina per contemplar sempre les mateixes panoràmiques. Va de poble en
poble, demana sopluig i xavalla a les rectories i sempre en treu alguna cosa.
Va visitar de compliment Joan Pau II com si fos el rector de Vallfogona, i un cop li va haver demanat diners per
poder anar tirant va seguir la ruta de sempre. És un andarín que surt de Jaén,
se’n va a Lourdes, passa pel centre
d’Europa, s’arriba a Rússia, i se’n torna fins a Montserrat i a Santiago de Compostela. Es d’aquells que caminen molt i no veuen
gaire res. Cada any visitava al Sant Pare,
però no l’hi parleu pas del Colosseu,
ni de les Catacombes ni de la Fontana de Trevi que no hi ha llençat
mai cap moneda, però ell, sense llençar cap moneda torna cada any a Roma. Si mai li passés pel cap de
canviar de ruta i passés pel Pla de l’Estany també podria arribar-se fins a
la capella de Sant Jaume a Pont-Xemmar que allà s’hi recollien els
pelegrins que anaven a Santiago, però
es veu que això ell no ho sap. Camina que camina i no veu mai res. Pidola molt,
això si, i va fent de caminador trescant per aquests mons de Déu rodant el món
i tornant al Born, vull dir que va de mossèn a mossèn per tornar cap a Jaén.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada