Del cuplet a les varietés

A la dècada dels anys quaranta del segle passat la dictadura franquista va procurar fer desaparèixer totes les cançons i cuplets que tenien regust de catalanisme. De petits, prou que taral.lejàvem La Marieta de l’ull viu i cantàvem allò del soldat i de la font del Gat, La Paula en té unes mitges i el Remena nena. I fins i tot les mares catalanes adormien els seus fills amb cançons de bressol com El noi de la mare que abans de la guerra civil s’havia fet molt popular. Però en els primers anys de la postguerra les que més es cantaven eren la Maria de la O, A la lima y al limón i Échale guindas al pavo. En els escenaris que he trepitjat, de tant en tant sortia una cançó d’aquells vells cuplets i en  alguna comèdia havíem desgranat la lletra d’El vestit d’en Pasqual, de La padrina va a la font i de l’Arri Joan, que la núvia t’està esperant. Havien de passar encara alguns anys abans que Núria Feliu i Guillermina Motta actualitzessin el gènere amb les seves actuacions públiques i enregistraments discogràfics.

Acabat el cupletarisme es van posar de moda les atraccions de varietats que el públic en deia varietés. En els escenaris del Mercantil, Moderno i posteriorment Victoria s’hi encabien una diversitat d’artistes (cantants, malabaristes i ballarines tapades que ensenyaven les cames i de tant en tant una miqueta de tou de cuixa per acontentar el públic generalment masculí). De les atraccions de varietés (un altre dia en parlarem més extensament) vam passar a la revista, que a partir de 1939, amb la companyia dels Vienesos Arthur Kaps i Franz Joham obtingueren un gran èxit, organitzant-se autocars des de Banyoles per a veure’ls en els teatres del Paral.lel on també hi feien temporades les revistes de Colsada i les de Mary Santpere. Durant els estius feien bolos per províncies i algunes d’aquestes Companyies s’havien deixat caure per Banyoles. Mirades, ara i avui, amb els ulls dels nostres dies, hem de considerar aquelles atraccions com a revistes blanques, netes i aptes per a totes les edats, si bé aleshores a les fitxes que es col.locaven en un tauló davant del Cercle de Catòlics a la plaça Major (fitxes de l’Oficina Nacional clasificadora de espectáculos, òrgan especialitzat de la Iglesia española) se’ns deia que la classificació de les revistes eren del número 4, que volia dir Gravemente peligrosa.

Vistes des del pati de butaques dels nostres teatres, contemplar aquelles revistes, evidentment que era una cosa greument perillosa ja que amb la gresca i tabola dels espectadors sempre hi havia el perill de que quedéssim esclafats en el cul  de les fràgils butaques dels nostres teatres