Fer l'ànec

Ja fa alguns anys, quan jo era adolescent, em vaig ficar per primera vegada en el local del Cercle de Catòlics en el carrer de l’Abeurador. Allí, els joves hi fèiem comèdia amb representacions d’obres únicament per a homes sols. Com que el Bisbat gironí no permetia que en els centres catòlics s’hi barregessin homes i dones s’havien d’escollir obres de teatre per a representar només persones del sexe masculí. O sigui, que les dones n’eren excloses però ja s’espavilaven per un altre cantó. Un capellà  banyolí – mossèn Anton Figueras,- era l’especialista per escriure obres per al sexe femení. Els homes ja disposaven d’un llarg repertori d’obres  arranjades per a ells. En aquell teatre s’hi representà durant molts anys Don Gonzalo o l’orgull del gec.  ¿Com ho havia de fer el personatge de Tòful per declarar el seu amor a la bella Conxita en una de les escenes més jocoses de la comèdia?. Ben senzill: s’eliminà el personatge de la noia i s’hi posà un oncle, i així el Tòful es declarava a un intermediari dient-li: Digueu a la Conxita que jo l’estimo i que voldria casar-m’hi . Sortosament, al cap de pocs anys –en 1943 – la cosa s’arranjà i l’obra de Llanas, ja completa amb actors i actrius tal com corresponia obtingué un gran éxit en les successives representacions que es feren a Banyoles en el llarg dels anys.

En aquells anys de teatre per a homes sols vaig tenir ocasió d’actuar en una obra escrita per un banyolí, -Joaquim Hostench-, autor de la lletra de la sarsuela catalana El sant de l’amo. Jo era molt jovenet i tot just començava a actuar quan m’assignaren el paper d’un manxaire a la fornal d’un ferrer que celebrava el seu Sant i es presentava a l’obrador per obsequiar amb galetes i vi els treballadors de la casa. Els ferrers cantaven cançons picant els ferros a l’enclusa a cops de martell. La lletra més o menys feia així: Dàli minyons, que mentre bull el ferro brollen diners del pla del nostre mall !. Com que un dels que picaven amb el mall era un ferrer autèntic –en Quimet Tarafa, més conegut com en Pandài-  la darrera estrofa de la cançó: al pla del nostre mall fou canviada per el mall de can Pandài. El públic reia i l’autor Quimet Hostench ho aprovava.

Per la festa major de Banyoles alguns actors còmics banyolins acostumàven a recitar la poesia de Joaquim Hostench Planys d’un ànec. En aquells dies el plat més festamajoner de les cuines casolanes era l’ànec amb peres.  I l’ànec arribava també al públic teatral que veia com els actors amb contorsions agòniques i fent cuac-cuac recitaven aquells planys d’un ànec. Recitem-ne tots plegats uns fragments i planyem els pobres ànecs:

Ai, que la festa s’acosta! – Per quin fi els homes, mal llamp! – s’han de divertir a costa – del respectable aviram?. – Sóc un ànec bon minyó – incapaç d’un paper baix - i ¿me n’haig d’anar al calaix – perquè és la festa major? – Mentre els homes fan tabola, - jo ja em contemplo a can taps – estés dintre una cassola – entremig de suc i naps. – M’heu apartat de mon centre – engreixant-me per morir... – Si us puc fer un bon mal de ventre – no es perderà pas per mi.