S’anunciava amb bombos i platerets un Año Triunfal quan els banyolins i comarcans fèiem tot el possible
per alegrar-nos en aquella primera festa de Sant Martirià celebrada després de
la Cruzada (així ens ho deien:
acabàvem de passar la Cruzada española).
No sabíem pas el que era menjar llagosta ni beure xampany, però no mancaven en
cap llar els pollastres, ànecs o conills, comprats o canviats per altres
productes als pagesos de la contrada o trets dels molts galliners i conilleres
casolanes. I amb l’estómac refet podíem anar a la plaça a veure les primeres
cobles acoblades mentre escoltàvem la gent gran que deia: “Fíxa’t, falta aquell músic de La Selvatana... I aquell de La Bisbal...
Pobre noi!, el van matar a la guerra!...
La cobla no tornarà a ser mai més el que era!”, Era acabada d’estrenar la
nostra adolescència i esperàvem amb il.lusió els passos de dansa estridents de
la música de Irving Berlin a la pel.licula Sigamos
la flota, el plat fort cinematogràfic d’aquella festa major de l’any 1939.
Però la notícia esbombada per tot Banyoles ens venia a entelar les nostres
il.lusions: el sac que contenia les capses rodones de metall amb els rodets de
la pel.licula s’havia perdut entre la ruta Barcelona-Banyoles quan el
transportava el camió dels recaders Vilardell-Farriol, i això portà com a conseqüencia greu, -en el segon dia de la
festa major- la trista notícia que dugué el dol a tota una família banyolina.
Com si fos avui, encara recordo les cançons de la diva Maria Mercader (l’actriu
que sería més endavant l’esposa de l’actor i realitzador Vittorio de Sica),
refilant amb el baríton Pedro Terol en la sarsuela Molinos de viento convertida en pel.licula en el Salón Moderno, i a la sortida de la
sessió de tarda escoltar el murmuri de
la gent de la ciutat que anava passant de boca en boca la tràgica notícia de la
mort del recader Farriol.
Però, si el sac que
guardava les capses del film s’havia
extraviat en el transport per carretera, no per això l’empresa del Mercantil
podia restar sense programació en un dia
de festa major, i el responsable de l’empresa –el barceloní Pere Vaqué- va fer
mans i mànigues per trobar una nova pel.licula en la que intervinguessin la
mateixa parella de dansaires, Fred Astaire i Ginger Rogers, mundialment
famosos. Anar i tornar de Barcelona era prou difícil en aquells temps en què la carretera era plena de desviaments
degut als ponts destruîts en els darrers dies de la guerra civil. Però els
ballarins van poder arribar gràcies a que el programador s’havia aventurat a
portar ell mateix el sac amb la pel.licula, que no era la mateixa ja que fou
substituida per la reposició de La alegre
divorciada, anunciada amb un Saludo a
Franco i un Arriba España en els
programes fets a correcuita. I si en la pantalla es dansava El Continental, el jovent ballava a la
sala del Bar Ideal (situada en el primer pis damunt de les actuals oficines del
BBVA a la plaça dels Turers).
Cantant i ballant s’havien de treure els neguits d’aquells
difícils moments de la postguerra del 1939.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada