Temps de castanyes

Per Tots Sants, panallets i castanyes. Aquests dies no fa lleig anar pel carrer amb les mans una mica emmascarades perquè tothom entendrà que heu caigut en la temptació de comprar una dotzena de castanyes, però és més difícil caure en la temptació dels panellets, malgrat que les pastisseries i les fleques us els posen davant del nas, ja que els preus són cada cop més prohibitius. Abans, a gairebé totes les llars es feia la castanyada, i era molt tradicional fer-la en família la nit de Tots Sants. Es torraven moltes castanyes en les torradores que normalment eren paelles foradades. Havent sopat es feia la castanyada, abocant les castanyes damunt la taula, en orri, i que tothom en mengés a compliment. En temps molt endarrerits, a cada castanya que es menjava s’havia de resar un parenostre en memòria dels difunts de la família. Això va anar canviant, i recordo que amb els avis i els pares resàvem tres parts de rosari d’aquells que no s’acabaven mai i ens havíem d’aguantar la son tot esperant la castanyada. Aquesta s’acompanyava amb traguinyols del moscatell posat dins el porró, i això sempre alegrava aquelles tristes festes del Dia dels Difunts.

A la plaça de Banyoles hi havia les castanyeres que torraven i venien castanyes, i en el meu record hi ha la “Maria Net”, del carrer de la Paraireria, la Graua i la Roqueta amb parada al Turers i a la plaça: la Modesta de la placeta del Teatre, l’Ángela Fàbrega de can Marés cadiraire i la seva germana, la Rosa d’en Gracià. Aquestes darreres tenien les seves paradetes de venda a les placetes d’en Ges i dels Estudis. A la cuina de can Marés cadiraire, des del segon diumenge de setembre fins a Tots Sants torraven castanyes a dojo, i el noi Marés – en Jaume- les transportava a les dues paradetes. Més amunt, a la plaça de les Rodes, una altra dona de la nissaga dels Marés –la Teresa Busquets- proveïa de castanyes a tota la barriada. Les castanyeres treien les castanyes covades i estovades de sota la saca i ens en posaven mitja dotzena en una paperina de paper de diari, si bé en el temps d’escassetat de paper eren col.locades en fulles d’arbres plàtans, degut, potser, a que les castanyeres no compraven diaris, o bé necessitaven els fulls de “La Vanguardia” i “El Correo Catalan” per penjar-los al ganxo de la comuna. L’utilitat dels fulls de periòdics per a necessitats fisiològiques eren molt més importants que la lectura de les notícies de l’època.

Ens menjàvem les castanyes passejant de la plaça als Turers sota la llum esmorteïda que ens privava de veure si la polpa calentona era o no era grauada. No hi feia res. Eren tan bones que ens les menjàvem acompanyades del pobret cuc grassonet i rostidet, que encara cuejava.