Records de festes majors

Durant anys i panys, la Festa Major de Banyoles ha anat seguint amb la  tradició de sempre. Joves i grans ballaven sardanes a la plaça,  s’assaboria un bon concert i s’anava donar una volta cap a les atraccions que primer eren a la  plaça del Dr. Rovira amb parades al passeig fins que s’instal.laren a la plaça de les Rodes i fins i tot al passeig de l’estany. Jaume Farriol descrivia la  festa de l’any 1960 d’aquesta manera: “Hi ha serietat i alegria, il.lusió i record, ratlla en els pantalons i sabates ben enllustrades. Però segur que en el programa d’aquest any 1960 s’hauran oblidat de dues atraccions dignes de figurar-hi: una, és l’edifici del Club Natació que sens dubte rebrà les visites i enhorabones de multitud de forasters. Una altra és la “estupenda iluminación” d’alguns carrers. I per altra banda, que el semàfor tingués també els seus admiradors, ja que l’encesa i apagament d’aquest estrany llumet és una meravella de mecànica. I esperem que els cotxes facin cas d’aquesta meravella de paciència”.

A la plaça hi havia sardanes – com sempre-. Quatre cobles de les més bones. Que també tocaven a les sales de ball. A la sala del Mercantil, dues  orquestres alternaven amb “24 bailes continuos 24”- I les tres sales de cinema – Mercantil, Victoria i Moderno-, totes plenes a vessar-, feien pel.licules d’èxit. I en el teatre Victoria es presentà la Companyia del teatre Romea amb la comèdia “Nanette m’ha dit que si”, amb la col.laboració especial de l’actor de vodevil, Alady.

 

Ah!. I que no ens oblidem del Patró: ofici al matí i processó a la tarda. Amb acabament del cant dels Goigs de Sant Martirià que tothom cantava en la nostra llengua a ple pulmó. Una expressió d’identitat, religiositat i catalanitat dels banyolins en plena època del franquisme.

 

Al cap de 25 anys les coses van canviar. Un cop acabada la festa major, un grup de joves van escriure una carta a la Revista de Banyoles expressant la seva desil.lusió pel programa festiu ofert per l’Ajuntament banyolí.  Deien que hi mancava renovació, i que era el mateix programa pensat “per” i “per a” un sector de Banyoles: la burgesia mercantil, que s’acontenta amb quatre sardanes, quatre paradetes del tir a la fira i amb un ofici solemne, un programa que segons els autors de la carta oblidava un sector important de la ciutat: el jovent. Un jovent que demanava una renovació real de la festa major, i una major amplitud de mires.

A la Revista de Banyoles, signat per Florenci, -pseudònim d’un home de lletres que conec molt bé pel seu tarannà humorístic-, feia un esquema per a una festa futura, dient coses com aquestes:

“Potser sí que la festa  és una mica “tradicional”, però, què hi voleu fer!, a alguns ens sembla que hi ha tradicions que no han pas d’extingir-se (...) El que no és tan típic, tradicional i clàssic, i que sembla que s’ha implantat  en els darrers anys, és el dinar que en el dia del Pregó uneix i acontenta a tota la Corporació (oposició inclosa). Aquí sí que tots s’hi troben bé”.

Per planejar una festa futura, l’autor de l’article deia que s’hauria de fer un BALL DE PASSADA amb gegants, cap-grossos, diables, dracs, pallassos i tota la gresca acompanyada per tot el seguici municipal, i que no costaria pas molt de fer venir un grup d’italians d’aquells del palio florentí fent voleiar banderes al costat del cap-gros punk, del drac, i d’en Morgat amb el bou. Tot molt banyolí i florentí. Tot molt “martirianenc”. En quant a les sardanes, s’haurien de fer a l’estil de les havaneres, amb cremats i una grossa i llarga botifarra de 200 metres, que sortís de l’Ajuntament i que arribés fins a la plaça Major davant de La Caixa, perquè per aguantar tanta botifarra s’hauria d’apuntalar amb molts de suports de La Caixa. Seria divertit!. Els tips de riure que ens faríem menjant botifarra i ballant sardanes!

El pressupost  podia ser més inflat que un inflable d’en Ponsatí, però no caldria pas preocupar-se perquè les misses sempre surten d’un lloc o altre. L’Ajuntament ja miraria d’inventar una lotería, ara que són tan de moda i que donen tants bons resultats.

El que no podia ser és que la  festa seguís igual. I fou a partir d’aquell any que  es tingué en compte l’advertiment del jovent. I ara, tanmateix, la joventut ja s’ha embarrancat –perdó, vull dir embarracat-, ja que disposen d’un bon recinte de Barraques que a partir de l’any següent d’aquella carta de protesta ja van poder-hi dansar, xisclar i escoltar música electrònica, pop i reggae i cantautors del nostre país, bones proposicions  per a tots els gustos amb ampliació de correfocs txiquis i grans i i àmplies ofertes culturals en teatre per a grans i petits. I justament, aquell any, amb l’important esdeveniment del retorn de l’arqueta de Sant Martirià restaurada i amb gairebé totes les figures recuperades, la festa major ha estat una festa esplendorosa en la que fins i tot han estat contents alguns avis amb  un campionat de petanca acompanyat d’un bon esmorzar. 

I així, tutti contenti, com deu pensar el nostre patró Sant Martirià, fill de Florència, bisbe d’Albenga , italià cent per cent i i banyolí arcajat.  Que per molts anys!.