Dies sants sense rialles

En temps reculats el Carnestoltes comprenia els tres dies anteriors al Dimecres de Cendra, primer dia de Quaresma. Una setmana abans havíem fet el Dijous Llarder, diada en què els banyolins anàvem a fer berenades a les fonts dels voltants de la ciutat – font de can Puig, font del Garrabà, de les Mercedes, del Salt Dalmau, etc- on hi acostumàvem a menjar fuets i llonganisses que ja no tastaríem més fins a la Pasqua de Ressurrecció. L’endemà del Dimecres de Cendra es feia l’enterrament de la sardina, una costum de festa carnavalesca madrilenya que en el nostre entorn no va quallar gaire. En aquest dia nosaltres tornàvem a fer una berenada en un bosc proper, si bé aquesta vegada canviàvem les llonganisses per truites. Per allà a los madriles hi feien una processó burlesca en què parodiaven els eclesiàstics amb gatzara, enterrant la sardina (en el sentit popular d’espinada de porc), festa que pintà Goya i que més tard s’introduí a Catalunya. A Banyoles, en les misses matineres del Dimecres de Cendra s’omplien les esglésies , i els fidels assistien a la cerimònia de la benedicció i imposició de cendra al cap com a símbol de penitència. I llavors començava propiament la Quaresma. Set setmanes, o sigui quaranta dies en què els penitents públics havien d’acomplir les penitències necessàries per a obtenir la reconciliació amb l’Església, que s’esdevenia el Dijous Sant. Era el temps en què tots els cristians havien de practicar el dejuni i l’abstinència. Sortosament es rebien dispenses a través de la Butlla de la Croada, fulla que s’’obtenia comprant-la a la farmàcia de can Teodor Masgrau mitjançant una petita aportació econòmica. És alló que diem sempre, que pagant sant Pere canta. Per Setmana Santa els espectacles públics eren prohibits, llevat de les representacions sacres de La Passió. Eren dies de silenci, de recolliment, de respecte i d’assistència als sermons de la Parròquia. Pel Dijous Sant – década dels anys seixanta del segle passat- es representava La Passió al teatre del Círcol de Catòlics. No cal dir que era un dia que s’omplia la sala de gom a gom. Per respecte a la Passió de Jesús, la clerecía em va advertir que en aquell dia procurés que la meva actuació en el teatre fos minimitzada, o sigui que havia de canviar el tarannà del meu personatge – un pescador taral.lirot- procurant no fer riure al públic, cosa difícil, gairebé impossible, ja que el tipus havia estat creat pel seu autor, Frederic Corominas, justament per a donar un toc d’humor a l’escena.. No vaig pas sortir-ne airós. Va ser un dia que els espectadors van riure més que mai, degut segurament al desig públic d‘obrir la refrenada aixeta del riure que tots portem dintre i que havia estat obstaculitzada durant tota la Quaresma. Ho sento, Va ser un pecat de Quaresma que ara faig públic. Potser un dia, Sant Pere em dirà: Com que tu ja vas comprar la Butlla, se’t dispensa de tot. Entra, noi, que riurem tots dos.

"Ets un carnestoltes!"

M’ho havien dit més d’una vegada quan em passava una mica de la ratlla fent comèdia: Ets un carnestoltes. I potser també a algú dels que ens llegeixen els hi hauran dit quan han fet alguna acció grotesca. Perquè ésser un carnestoltes no vol pas dir posar-nos una disfressa i anar a la cercavila de la festa que celebrem cada any en el mes de febrer, ja que com diu el refrany De tard o de primer, Carnestoltes pel febrer. El Carnestoltes – o Carnaval- ja ve de lluny. És un període de divertiments públics i de disfresses que precedeix la Quaresma, especialment els tres dies anteriors immediatament del Dimecres de Cendra ( el dimecres en què a les esglésies catòliques es fa la cerimònia de posar cendra damunt el cap dels fidels per recordar-los que són pols i han de tornar pols). Com que sembla que ara la gent passa una mica de tot, el Carnestoltes es va allargant i gairebé podríem dir que fem el Carnestoltes tot l’any. A meva infantesa havia viscut, agafadet de la mà del meu pare, el Carnestoltes que es celebrava esplendorosament per la plaça Major. Anàvem a visitar els brolladors que hi havia dintre les sales enramades de les Societats de la Lliga i l’Ateneu. De la Lliga m’ha quedat el record de travessar la boca enorme del famós i reviscolat goril.la King Kong. Era una escenografia excel.lent que havia pintat en Pepet Teixidor, que li deien en Llarg de l'’Esport perquè els seus pares havien estat conserges de la Societat de l'’Esport (el Casino Bañolense que alguns en deien a can Misèria per la poca assistència de públic a la sala gran, un saló que s’animava només per la festa major amb els balls de l’orquesta La Selvatana. La Quaresma comença el Dimecres de Cendra i dura set setmanes, i com que en el temps del franquisme eren prohibits els balls públics no és res d’estrany que tothom es fes seva aquella locució que diu “És més llarg que la Quaresma”. De la Quaresma en parlarem en el pròxim article. De moment, avui i ara ja tenim el Carnestoltes a sobre. I potser hi haurà algú que en aquests moments de folga i bullícia recordarà la cançó que s’havia fet típica en aquesta diada: Carnestoltes, quinze voltes i Nadal de més a més, que cada dia fos festa i la quaresma mai vingués.

Quan tothom feia brunyols

Després de la tortellada del Diumenge de Rams arribava la brunyolada de Setmana Santa. Els dilluns i els dimarts Banyoles era una festa quan es veia passar pels carrers els “Convidants” a les Hores Santes que es celebraven a la parròquia de Santa Maria dels Turers. Anaven acompanyats d’una orquestra que aquell dies estrenava la nova formació musical de la temporada. La gent del poble contemplava los “Jóvenes” i “Doncellas de la Ciudad” que amb els vestits acabats d’estrenar desfilaven – cadascú per ells, ben separadets- seguint la ruta fins al temple on s’aplegarien per fer una Hora de Companyia a Jesús Sagramentat i escoltar el sermó del predicador de torn. Un cop acabada la cerimònia religiosa seguirien altra volta voltant carrers sempre amb l’orquestra a davant tocant el típic “pasacalle”, i encapçalant la fila dels acompanyants fins al cafè de la societat del Círcol de Catòlics on ja hi havien disposades les taules per convidar als amics –o amigues- a menjar brunyols i a beure moscatell. Eren dies de gran animació –i potser per això va arribar un moment en què l’església va dir prou, ja que la Setmana Santa s’havia de començar amb més recolliment. El plat fort d’aquella setmana eren els brunyols. Gairebé a totes les cases se’n feien , i si algú tenia un “convidant” a la família, els brunyols anaven a dojo. Les mestresses de casa invitaven els veïns, amics, i passavolants coneguts dient-los que entressin a menjar brunyols: -Veniu, entreu, que hem fet uns brunyols molt bons. -Si que son bons- deia la veïna- què hi has posat? -Molt de sucre i molts d’ous. -Oh, tu rai, que tens gallines ponedores al galliner. -Els meus són més estufats -recalcava una altra veïna llepant-se els llavis ensucrats-,i els he fet sense forat. -Són brunyols de vent. No són pas tan bons com els meus. -Vina a tastar-los i ho veuràs. Tenen un gust d’anís que et xuparàs els dits. -Hi deus haver posat matafaluga. -Mira qui passa ara pel carrer: el senyor Plana i la seva senyora. Com està senyor “Míliu”? Entrin a menjar brunyols. Passin, passin!. Persona que passava pel carrer, persona que es convidava a menjar brunyols. Èrem així , amables, gentils i delerosos de plaure a tothom. En aquells dies es feien tants de brunyols que si no es convidava la gent a tastar-los hi havia el perill de que s’assequessin i la família hauria de rosegar-los fins molt més enllà de la Pasqua.